Madrid 1
Hi ha moments que et connecten amb el present tan profundament que et fan tocar amb els dits el cel. Són aquests moments que et queden guardats a la memòria per sempre, com quan als 13 anys vaig anar a veure els Dire Straits a la Plaça de Toros La Monumental i van sonar les primeres notes de Calling Elvis, o com quan Koeman la va clavar a la dreta de Pagliuca. Crec que amb l’edat es van perdent, o els vas tenint cada cop més espaiats, segurament per què la vida es torna insuportablament responsable. Fa pocs mesos, en un viatge a Madrid amb els meus amics Edgard Ornaque, Guiem Pons i Toni Martín, vaig atrapar un d’aquests instants. Anavem amb taxi, jo ocupava la part esquerre del darrere i en una decisió no gaire conscient vaig tenir la necessitat de baixar la finestra. L’aire de novembre se’m va clavar a la cara, i poc a poc em vaig anar allunyant de la conversa que tenien ells amb el taxista. Era un dia fantàstic, d’aquells que el fred dóna una treva de 5 a 7 de la tarda i el sol et ...