Bakunin, Byron i Cruyff.

No cal estudiar el romanticisme del segle XIX per adonar-se que les millors històries d’amor són aquelles que no acaben bé i les que et condueixen a un camí fosc però que no pots evitar. Potser sí que cal llegir 'Las afinidades electivas' de Goethe, el pare precisament del romanticisme. Llach diu “em sé esclau del desig quan m’acosto a la teva pell” o els Estopa diuen   “Por la raja de tu falda tuve un piñazo con un Seat Panda”, cadascú amb la seva cultura Pop. A les pantalles, a les pàgines dels llibres, a les partitures i a la vida real em sento més a gust amb el perdedor, amb el solitari de barra de bar, amb el de les mans a les butxaques, amb les estacions de tren on no t’espera ningú i amb tot aquell temps que no tornarà. No sé on vaig llegir que la melancolia no serveix per res, però jo en canvi estic enganxat a ella, a vegades la necessito, hi ha qui es menja un gelat de xocolata sencer del Mercadona i en canvi   jo obro un àlbum de fotos dels 80, o un calaix ple de re...

Crec que en les relacions de parella estem continuament saltant obstacles, o com diria Nietzsche, l'etern retorn. Al principi són línies molt fines, que un va superant amb un simple gest de posar un peu darrere l’altre. Són obstacles gairebé intrascendents, però que en l’estat d’enamorament del principi semblen monumentals, com escollir la pel.lícula per veure al cinema un diumenge a la tarda o amb qui passar el cap d’any, si amb els seus amics o els teus. A poc a poc aquestes línies passen a ser més amples o es converteixen en murs que cal escalar. A vegades un no les veu a venir i ni tan sols sap que les ha superat, com per exemple quan et diuen: “carinyo, estic embarassada” amb un Predictor a la mà i tu només et surt dir “i com ha passat?”. A vegades més que obstacles són autèntiques fronteres de la Guerra Freda, els passos fronterers que hi havien entre Berlin Oriental i Occidental, com quan vas a conèixer els sogres, que has de portar el passaport i la teva millor cara. Les m...