Bakunin, Byron i Cruyff.

No cal estudiar el romanticisme del segle XIX per adonar-se que les millors històries d’amor són aquelles que no acaben bé i les que et condueixen a un camí fosc però que no pots evitar. Potser sí que cal llegir 'Las afinidades electivas' de Goethe, el pare precisament del romanticisme. Llach diu “em sé esclau del desig quan m’acosto a la teva pell” o els Estopa diuen   “Por la raja de tu falda tuve un piñazo con un Seat Panda”, cadascú amb la seva cultura Pop. A les pantalles, a les pàgines dels llibres, a les partitures i a la vida real em sento més a gust amb el perdedor, amb el solitari de barra de bar, amb el de les mans a les butxaques, amb les estacions de tren on no t’espera ningú i amb tot aquell temps que no tornarà. No sé on vaig llegir que la melancolia no serveix per res, però jo en canvi estic enganxat a ella, a vegades la necessito, hi ha qui es menja un gelat de xocolata sencer del Mercadona i en canvi   jo obro un àlbum de fotos dels 80, o un calaix ple de rec

CAP D’ANY Durant el sopar de la festa de Cap D’Any vaig aprofitar per treure un tema que últimament em preocupa. Parlo sol. No només és que parlo sol, si no que sento una veu que va comentant tot allò que em passa. No estic dient que sento el raonament que fem davant de cada una de les decisions que anem prenent durant el dia (a quina hora poso el despertador, què em poso de vestir, què em faig de sopar), si no que el que vull dir és que sento una veu amb una gran capacitat de sarcasme per jutjar-me constantment. Estic arribant a la conclusió que els 40 et donen aquella maduresa de ser un adolescent rient-te de tu mateix. I segurament per això escric, per riure’m de mi mateix. Ara mateix la veu m’està dient “a qui li interessa aquesta introducció, quan el que has de fer és parlar de la festa de Cap d’Any?”. I segurament (com no?) té raó. La festa de Cap d’Any va ser una gran festa. L’escriptora Milena Busquets va escriure un dia: “tengo