Bakunin, Byron i Cruyff.

  Abans es dissimulava millor, és a dir, gairebé sense saber-ho. A casa els meus avis es guardava tot  l’any el Tió de Nadal -el tronc que miraculosament caga regals-, damunt un armari embolcallat amb les mateixes mantes que després el lluïen. No calia que les cosines i els cosins fóssim gaire llestos per saber que allò era el Tió. Però dissimulàvem. Dissimulaven els adults i dissimulàvem els menors. Era una època en que ells, avis, pares i tiets, l'únic que volien era que no molestessim gaire, i nosaltres ens conformàvem per conservar alguna cosa semblant a la llibertat, que era baixar al carrer amb la pilota; això i que ens compressin un frigo-dedo després de dinar. Com canta Carabén en aquella cançó de Mishima sobre el records dels pares i els amics d’aquests, “No celebraven res o ho celebraven tot, i jo no volia anar a dormir”. Per unes hores, pares i fills, acabàvem tenint una relació pactada com de client amb el seu camell, que és aquell individu que mai et dona la     tabarr

  El passat dia 2 de novembre, en aquest mateix diari, en una columna anomenada “Un lugar para disentir”, el senyor Joan Sans Payeras que s’auto-anomena “librepensador” titulava el seu article: “Dictadura del proteliarado”. He de reconèixer que vaig llegir el text uns quants cops per tal de trobar l’ironia, que potser era tant fina, que no la vaig saber veure.   Més enllà del que escriu, que és la suma de barrejar conceptes, ficar-los en una turmix, i agafar del que en surt el que més li interessa, vull aprofitar en aquestes línies per recordar-li algunes coses que crec poden ser interessants. El comunisme, com bé sap, és una doctrina social, econòmica i política que entre altres coses aboleix la propietat privada, i en la qual els béns de producció passen a mans de l’Estat. Marx, amb Engels i altres teòrics socialistes, com Karl Liebknecht o Rosa de Luxemburg, van desenvolupar aquest marc teòric per tal de projectar una societat igualitària i abolir les classes socials. Vincular Mar

A l'aeroport de Menorca des de fa un temps hi ha una Sala Vip. No hi ha cap porta, tothom pot entrar-hi. És una saleta amb sofàs, butaques, televisors i endolls, molts endolls. Però precisament com pot entrar-hi tothom, no acaba de ser ben bé Vip. Les sales Vip no ho són pel contingut si no per l'exclusivitat. Si jo puc entrar-hi però tu no, és Vip.  Això em recorda aquella època en que cada dissabte volia entrar a un local de moda de Barcelona, diríem que de la part alta, i diríem per exemple al Carrer Tuset... Ens apil.lavem al voltant d'una cinta i el porter triava. Marxaves autoenganyant-te i dient-te que 'total, els cubates són molt cars'.  Fins que una nit era allà davant la cinta sense voler entrar-hi, només per acompanyar a algú, i estava esperant la sentència de l'ignorància per anar cap a casa. Aleshores el porter va dir un lacònic 'adelante'. Voldria recordar que vaig fer justícia poètica i no vaig entrar-hi. Cinc minuts després estava bebent

No cal estudiar el romanticisme del segle XIX per adonar-se que les millors històries d’amor són aquelles que no acaben bé i les que et condueixen a un camí fosc però que no pots evitar. Potser sí que cal llegir 'Las afinidades electivas' de Goethe, el pare precisament del romanticisme. Llach diu “em sé esclau del desig quan m’acosto a la teva pell” o els Estopa diuen   “Por la raja de tu falda tuve un piñazo con un Seat Panda”, cadascú amb la seva cultura Pop. A les pantalles, a les pàgines dels llibres, a les partitures i a la vida real em sento més a gust amb el perdedor, amb el solitari de barra de bar, amb el de les mans a les butxaques, amb les estacions de tren on no t’espera ningú i amb tot aquell temps que no tornarà. No sé on vaig llegir que la melancolia no serveix per res, però jo en canvi estic enganxat a ella, a vegades la necessito, hi ha qui es menja un gelat de xocolata sencer del Mercadona i en canvi   jo obro un àlbum de fotos dels 80, o un calaix ple de rec

CAP D’ANY Durant el sopar de la festa de Cap D’Any vaig aprofitar per treure un tema que últimament em preocupa. Parlo sol. No només és que parlo sol, si no que sento una veu que va comentant tot allò que em passa. No estic dient que sento el raonament que fem davant de cada una de les decisions que anem prenent durant el dia (a quina hora poso el despertador, què em poso de vestir, què em faig de sopar), si no que el que vull dir és que sento una veu amb una gran capacitat de sarcasme per jutjar-me constantment. Estic arribant a la conclusió que els 40 et donen aquella maduresa de ser un adolescent rient-te de tu mateix. I segurament per això escric, per riure’m de mi mateix. Ara mateix la veu m’està dient “a qui li interessa aquesta introducció, quan el que has de fer és parlar de la festa de Cap d’Any?”. I segurament (com no?) té raó. La festa de Cap d’Any va ser una gran festa. L’escriptora Milena Busquets va escriure un dia: “tengo

És tan forta la cultura popular que crea el futbol que ja ens sembla que el VAR porti una dècada. Un munt de converses quotidianes en diferents grups d’amistat o familiars, i també de feina, en que es fa menció que “això ho haurà de revisar el VAR”. Però quin missatge dona el VAR a l’esport? O millor dit, quin missatge dona als valors de l’esport? Els que creuen que era necessari ho argumenten assegurant que un esport sobre-professionalitzat demana els millors recursos. I això és perfectament racional. Però en realitat, no serà que cada vegada som menys tolerants als errors de l’altre? No serà que exigim que tot sigui just i correcte? No cal pentinar gaires canes per adonar-te que aquest món no és just, i que si no ens   volem convertir en uns neuròtics i seguir omplint les consultes de psicología,   val més que ens adaptem a entendre-ho. Crec que cal explicar bé a les nenes i nens que practiquen diferents esports que a vegades els àrbitres s’equivoquen, com ens equivoquem tots