Bakunin, Byron i Cruyff.

  L’ex-alcalde de Barcelona i candidat Xavier Trias va dir l’altre dia “que us bombin!” en el discurs al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona quan va saber que no podria ser alcalde a causa dels pactes entre partits. Dir “que us bombin!” de tant en tant és necessari; alliberador. Quan vaig escoltar a Trias, em va venir al cap un company de l’equip bàsquet amb molta família (3 germans a part d’ell i molts de cosins), que m'explicava que les reunions familiars se li feien insuportables i ho passava realment malament. Uns dies abans ja el veies com superat, esgotat, molt neguitós; molt més tens   que altres dies. Li suposava tanta pressió el Nadal, els aniversaris i totes les excuses per socialitzar que un dia, quan ja eren a taula, es va aixecar de la cadira, va preparar-se un moc -així ens ho va relatar- i el va escopir al mig de l’amanida tot dient “que us bombin!”, i va marxar escales avall. Mai li vaig preguntar com havia estat la tornada a casa, ni el següent dinar familiar

  Abans es dissimulava millor, és a dir, gairebé sense saber-ho. A casa els meus avis es guardava tot  l’any el Tió de Nadal -el tronc que miraculosament caga regals-, damunt un armari embolcallat amb les mateixes mantes que després el lluïen. No calia que les cosines i els cosins fóssim gaire llestos per saber que allò era el Tió. Però dissimulàvem. Dissimulaven els adults i dissimulàvem els menors. Era una època en que ells, avis, pares i tiets, l'únic que volien era que no molestessim gaire, i nosaltres ens conformàvem per conservar alguna cosa semblant a la llibertat, que era baixar al carrer amb la pilota; això i que ens compressin un frigo-dedo després de dinar. Com canta Carabén en aquella cançó de Mishima sobre el records dels pares i els amics d’aquests, “No celebraven res o ho celebraven tot, i jo no volia anar a dormir”. Per unes hores, pares i fills, acabàvem tenint una relació pactada com de client amb el seu camell, que és aquell individu que mai et dona la     tabarr