Bakunin, Byron i Cruyff.

Crec que en les relacions de parella estem continuament saltant obstacles, o com diria Nietzsche, l'etern retorn. Al principi són línies molt fines, que un va superant amb un simple gest de posar un peu darrere l’altre. Són obstacles gairebé intrascendents, però que en l’estat d’enamorament del principi semblen monumentals, com escollir la pel.lícula per veure al cinema un diumenge a la tarda o amb qui passar el cap d’any, si amb els seus amics o els teus. A poc a poc aquestes línies passen a ser més amples o es converteixen en murs que cal escalar. A vegades un no les veu a venir i ni tan sols sap que les ha superat, com per exemple quan et diuen: “carinyo, estic embarassada” amb un Predictor a la mà i tu només et surt dir “i com ha passat?”. A vegades més que obstacles són autèntiques fronteres de la Guerra Freda, els passos fronterers que hi havien entre Berlin Oriental i Occidental, com quan vas a conèixer els sogres, que has de portar el passaport i la teva millor cara. Les m

M’agraden els banys carregats, i si estan desordenats millor. Sempre he pensat que el bany de casa és un bon lloc per tenir llibres, revistes, i tots aquells “pongos” que et regalen cada any a l’amic invisible. Quan començo una relació una de les primeres coses que miro és com té el bany. Directament no em fio de qui té els pots de champú, gel, etc. perfectament aliniats amb les rajoles. És més, si em trobo en una dutxa o banyera així el dia següent d’una nit íntima, acostumo a fugir corrents per la porta, escales avall. Vaig tenir una parella que tenia una dutxa molt porno, aquelles dutxes que et fan creure que ets Michel Douglas a l’apartament de Sharon Stone. Però cada matí, en les dutxes ordinàries, em feia passar un renta-vidres que només havia vist als semàfors de la zona franca als anys 80, per que si no “queden gotes”. No vam durar gaire. Tampoc em fio de qui no té pots buits, aixafats per la meitat, esperant que algú els acabi i els tiri. Veus un de nou, de la mateixa marca,

A vegades fem coses que resulten estèticament brillants. La majoria surten espontàneament, i no se sap com acaben sent recordades com per exemple quan Cruyff s’enganxa amb la valla de publicitat just després de que Koeman marqués de falta a Wembley l’any 1992 en la final de la Copa d’Europa.  Hi ha altres que són conscients. Al final de la pel.lícula "Local Hero", que es va traduïr en castellà lamenablement com “Un tipo genial”, el protagonista, un ciutadà de New York, telefona des del seu apartament de Manhattan a la cabina d’un poble costaner d’Escòcia. El poble és on hi ha passat les últimes setmanes, enviat per la multinacional on treballa, per tancar un assumpte de negocis. De retorn a NY, només arribar al seu apartament, sent la necessitat de telefonar al poble. És una telefonada molt poètica. La metàfora perfecte entre el contrast d’una gran ciutat i d’un poble petit. Telefona des de la cuina del seu apartament novaiorquès, mentres que el poble només disposa d’una lín

Els meus grans crítics i lectors,i  no sé per quin ordre, n'Antonio Martín i en Guiem Pons, últimament se m'estan queixant de que tinc abandonat l'objectiu principal d'aquest blog, és a dir l'excusa idiota, que era la de trobar les millors cafeteries per poder treballar-hi. El que diem ara amb l'anglicisme workplace.Així que continuarem amb la recerca i valoració. Boinder es diu d'aquells balcons coberts de finestres o vidrieres pels tres costats que sobressurten de l'edifici. Característic de l'època victoriana, va arribar a Menorca durant el segle XVIII en les diferents etapes de dominació anglesa. I així és com es diu la cafeteria Boinder que hi ha a la Plaça de la Constitució de Maó (abans pla de la Parròquia), a menys de 50 metres de l'Ajuntament de Maó i just davant l'Església de Santa Maria. La cafeteria és petita tot i que té una terrassa a la mateixa plaça força grossa. A dins, la distribució, és de taules per dos o quatre persones,

Corre el rumor que después de un taconazo de Iniesta  en el Camp Nou en el minuto 1 en un partido contra el Levante (o era el Eibar?), me levanté de mi asiento para irme. Ese gesto de Iniesta lo justificaba todo. No hacía falta ver nada más. Es uno de aquellos momentos que producen el murmullo del Camp Nou, ese zbzbzbzbzbzbzzbbz, o grgrrurrurgrgrgr. Los murmullos del Camp Nou los descubrí conscientemente un día que Laudrup controló un balón, o mejor dicho un melón, que había ido tan alto que antes se puso la mano en la frente a modo de visera para que el sol no le molestase, en esos días felices que el fútbol se jugaba a las 5 de la tarde. Volviendo al taconazo de Iniesta, ese día me volví a mi asiento para no dejar solo a mi cuñado Olman y su libreta. Ayer estaba leyendo “Salvaje Oeste” de Juan Tallón y experimenté la misma sensación. En la página 65, en el comienzo del capítulo 5, cerré el libro y dije que ya no quería leer más. Esa página era la página perfecta, pura belleza.

Cada vegada veiem més a les xarxes socials que diferents “professionals” tan de l’esport, com de la nutrició, com de la salut en general, el que ara diuen healthy, es publiciten oferint els seus serveis.  A vegades directament amb el nom del “professional” de torn, a vegades mitjançant el nom d’un club creat per una activitat determinada, ja sigui de córrer, de ioga, de fitness, etc. Últimament em pica la curiositat per saber qui hi ha al darrere i amb quina acreditació acadèmica es presenten, sobretot els de Menorca és clar. La meva sorpresa és que sovint no apareix cap currículum acadèmic ni cap adjectiu del tipus “LLicenciat” i posteriorment “en…”. El nas em diu (per tan sense cap base ni estadística) que ens trobem davant un sector on l’intrusisme professional és molt alt. No dubto que l’experiència és una font de coneixament, segurament bàsica per complementar els estudis, però crec que no és suficient per basar totes les habilitats professionals. També és cert que avui en dia

Paseaba Txitxo por Portobello road, en Londres, absorto en sus sueños y sus pensamientos hasta que una señal le volvió al presente. La consciencia suele volver con cosas realmente importantes, un billete en el suelo, la chica de la que te puedes enamorar, almenos 10 segundos, o un ciclista. Txitxo primero se fijó en la bicicleta, luego en el ciclista y por último en su maillot. Cuando ves un ciclista amater (y no amater) , siempre te produce una sensación de estar viendo uno de los tuyos. Uno del barrio, de tu clan ideológico, de tu familia. El ciclista es un tipo con el que compartirías el pan en una trinchera. En definitiva, el ciclista es un camarada, aunque no hayas ido en bici desde los 12 años, con tu última BH cross, el verano del 90. Más entreñable le pareció a Txitxo aquel ciclista por que tenía más de 60 años y llevaba una bicicleta de los 80. Txitxo sonreía y miraba al ciclista para que éste le descubriera su dedo al aire en señal de “great”, aunque llevara las manos en