Bakunin, Byron i Cruyff.

CAP D’ANY Durant el sopar de la festa de Cap D’Any vaig aprofitar per treure un tema que últimament em preocupa. Parlo sol. No només és que parlo sol, si no que sento una veu que va comentant tot allò que em passa. No estic dient que sento el raonament que fem davant de cada una de les decisions que anem prenent durant el dia (a quina hora poso el despertador, què em poso de vestir, què em faig de sopar), si no que el que vull dir és que sento una veu amb una gran capacitat de sarcasme per jutjar-me constantment. Estic arribant a la conclusió que els 40 et donen aquella maduresa de ser un adolescent rient-te de tu mateix. I segurament per això escric, per riure’m de mi mateix. Ara mateix la veu m’està dient “a qui li interessa aquesta introducció, quan el que has de fer és parlar de la festa de Cap d’Any?”. I segurament (com no?) té raó. La festa de Cap d’Any va ser una gran festa. L’escriptora Milena Busquets va escriure un dia: “tengo...

Que una part de l’humanitat mereixem extingir-nos ho demostren les imatges de les cues per fer el cim de l’Everest. Si la notícia es completa amb el fet que hi ha hagut cinc accidents mortals mentre  alguns alpinistas es feien fotos, com diria aquell “ja és es colmo”. Què ens està passant? La revolució tecnològica ens pretenia més lliures que mai, però els valors d’un capitalisme desbocat que arriba a tots els racons en forma de consumisme i mercantilisme, ho fa impossible. Ens estem equivocant en els models a seguir, i volem ser guapos, intel.ligents i triomfadors. Estem pendents de fer coses per explicar-les, i ens estem avorrint de nosaltres mateixos i del nostre dia a dia. Entre els ciutadans del nord del planeta cada cop queden menys generacions que hagin passat gana, per tant no valorem res de res. Ens tornem neuròtics. Cerquem èpiques. Experiències externes per justificar la nostra vida i, sobretot, que es puguin explicar a través d’aquests actes notarials en que s’han c...

El Bar Trueno es troba en una local.lització inmillorable, per una banda dins del Mercat del Claustre de Maó, i per l'altra, la seva terrasa exterior, es troba en un mirador del mateix Port. Precisament un dels seus secrets és que aquesta terassa és un dels millors llocs per passar-hi un matí o capvespre calurós dels mesos d'estiu. Hi dóna poc el sol i hi corre una brisa que es fa molt agradable. No obstant, durant els mesos d'hivern això mateix se't torna en contra, ja que la corrent se't va posant als ossos i pots agafar molt fred. Dins del bar hi ha dos espais, un a l'alçada de la barra i un altre situat per sobre d'aquesta, com un mig pis que pots veure des de baix. El problema d'aquesta comunicació visual i acústica de la part de dalt és que sovint hi ha moltes converses a l'hora i per tan poc silenci. És a dir, si hi vas amb ganes de concentrar-te per fer feina o simplement llegir una mica resulta complicat. Cal dir que els cambrers són dels m...

No cal llegir a Javier Marías o a Pérez-Reverte per saber que aquest país és groller, cridaner i que tenim certes mancances amb els modals. És a dir, que som maleducats. Crec que el problema és que no ho som només a casa nostra, si no que ho som públicament. L’altre dia, disfrutant d’un capvespre primaveral maonès, vaig decidir entrar al bar-cafeteria Boinder, al ben mig de la plaça Constitució de Maó. Sonava Jazz i sempre és un bon lloc per fer un cafè mentre es gaudeix de la lectura. Un cop em van servir el cafè amb un tracte exquisit, em vaig adonar que just a la taula del costat, tres homes, d’entre quaranta-cinc i cinquanta anys, parlaven amb un to de veu molt alt. Massa alt. Alternaven la conversa amb els crits i les rialles escandaloses. Eren grollers i cridaners. Tots al bar sentiem el que deien i com ho deien. I això que no ens interessava el més mínim. Era impossible concentrar-se en la lectura, i si hagués anat acompanyat ens hagués estat impossible conversar tranqui...

Els meus grans crítics i lectors,i  no sé per quin ordre, n'Antonio Martín i en Guiem Pons, últimament se m'estan queixant de que tinc abandonat l'objectiu principal d'aquest blog, és a dir l'excusa idiota, que era la de trobar les millors cafeteries per poder treballar-hi. El que diem ara amb l'anglicisme workplace.Així que continuarem amb la recerca i valoració. Boinder es diu d'aquells balcons coberts de finestres o vidrieres pels tres costats que sobressurten de l'edifici. Característic de l'època victoriana, va arribar a Menorca durant el segle XVIII en les diferents etapes de dominació anglesa. I així és com es diu la cafeteria Boinder que hi ha a la Plaça de la Constitució de Maó (abans pla de la Parròquia), a menys de 50 metres de l'Ajuntament de Maó i just davant l'Església de Santa Maria. La cafeteria és petita tot i que té una terrassa a la mateixa plaça força grossa. A dins, la distribució, és de taules per dos o quatre persones,...

A Maó mateix, un poc més avall de la Plaça de l'Esplanada, baixant pel carrer de Ses Moreres i després per "Sa Costa" -carrer de Hannover-, girant a l'esquerre en el carrer del Rosari hi ha la cafeteria Es llonguet. No tinc cap dubte de l'èxit d'aquesta cafeteria relativament nova, bones pastes, bons pastissos i bons llonguets. El cafè també és acceptable. Però tampoc funciona com a  workplace . I no només pel preu, que és car. Tot i que els que busquem un espai òptim per passar-hi hores ens és igual pagar més car per un bon espai. Segurament ens hi passarem tot el matí o tota la tarda . Si hi vas en hores punta sembla un menjador d'escola, el volum de les conversacions van pujant cada cop més i es converteix sovint en un guirigall. Les taules són majoritàriament quadrades i estretes, estan massa aprop unes de les altres, així que és possible tenir el braç del de la taula del costat a sobre. Però el pitjor de tot és l'olor que fa d'oli de gira-sol...

L'Amadeus és un bar-cafeteria que hi ha a la plaça de l'Esplanada. El local és enorme, està molt ben il.luminat, amb vidreres a totes dues bandes, tan a la part que dona a la plaça com a la que dóna al carrer "Conde Cifuentes" ara dit "Sa rovellada de dalt". Té dos espais interiors dividits per una barra, i segurament la millor terrassa dels locals de restauració de Maó. Ara bé, no funciona com a workplace. És impossible concentrar-s'hi. És un lloc barallat amb la pau. És més aviat un bar, amb el seu enrenou habitual, i a més a més amb molt trànsit de clients, gent que va i ve, i la qui es queda normalment ho fa en grup, el que t'assegura que tinguis alguna taula propera amb una conversa que s'escolti fins al final del bar. Tampoc sembla que els qui porten el bar vulguin oferir certa tranquil.litat És una llàstima ja que pel tipus de local i la localització podria arribar a ser una cafeteria espectacular per a passar l'estona. Només faltaria...

Des de que visc a Menorca, una de les meves preocupacions o necessitats és cercar allò que diuen cafeteries workplace , és a dir, aquelles cafeteries on pots estar fent feina davant un ordinador, llegint, estudiant, o senzillament passant les hores badant. Hi ha qui diria que això ho pots fer a qualsevol lloc; però no hi estic d'acord, el que descric és un lloc proper a una biblioteca sense ser-ho, i això demana una serie de característiques que pocs bars i cafeteries aconsegueixen. Cal tenir en compte l'enrenou, l'espai, la llum, la distribució de les taules, la grandària d'aquestes, la proximitat d'unes amb altres, la quantitat de gent que hi va, la qualitat del servei, del cafè que fan, de la carta de tès, i altres. No cal dir que tenir wifi és una de les claus. Aquesta serà la meva "ocupació" les pròximes setmanes. Començaré per Maó i les poblacions properes com Es Castell o Alaior, i aniré "allunyant-me". Valoraré el que veig, i ho escriuré...