Madrid 1

Hi ha moments que et connecten amb el present tan profundament que et fan tocar amb els dits el cel. Són aquests moments que et queden guardats a la memòria per sempre, com quan als 13 anys vaig anar a veure els Dire Straits a la Plaça de Toros La Monumental i van sonar les primeres notes de Calling Elvis, o com quan Koeman la va clavar a la dreta de Pagliuca. Crec que amb l’edat es van perdent, o els vas tenint cada cop més espaiats, segurament per què la vida es torna insuportablament responsable. Fa pocs mesos, en un viatge a Madrid amb els meus amics Edgard Ornaque, Guiem Pons i Toni Martín, vaig atrapar un d’aquests instants. Anavem amb taxi, jo ocupava la part esquerre del darrere i en una decisió no gaire conscient vaig tenir la necessitat de baixar la finestra. L’aire de novembre se’m va clavar a la cara, i poc a poc em vaig anar allunyant de la conversa que tenien ells amb el taxista. Era un dia fantàstic, d’aquells que el fred dóna una treva de 5 a 7 de la tarda i el sol et transporta a una primavera improvitzada enmig de la tardor. La llum del sol il.luminava els edificis del barri de Chamberí i de Salamanca i el resultat eren unes postals urbanes magnífiques. La sensació era de molta armonia. Contemplava la ciutat que es movia tranquil.la i ordenada, com es solen moure els diumenges els grans centres urbans, l’únic dia que es donen una pausa sense perdre el compàs. Sentia Madrid propera i desconeguda, gran i acollidora, vella i moderna. Tenia una pau interior que només podia expressar amb un somriure a la cara. Potser hauria de dir que el taxi el vam agafar a la porta de l’Asador Donostiarra, que potser el pulpo a la brasa era massa bo, que la tortilla al gusto era mucho gusto, i l’Entrecotte d’en Toni i en Guiem, i el Tartar de Solomillo de n'Edgard i el Tartar de Atun meu i el Tiramisú i los postres casero, i el lloc, i el servei, no els wc, vull dir els cambrers, i tot plegat ens va transportar molt aprop de la felicitat. Per això o per què Madrid sempre et mata, hagués pogut estar dins d’aquell taxi tot el capvespre. Però el WiZink Center ens esperava per un apassionant Real Madrid-Andorra CB i necessitavem reposar forces mentres veiem el menorquí Sergio LLull.