El Cap d'Any

CAP D’ANY

Durant el sopar de la festa de Cap D’Any vaig aprofitar per treure un tema que últimament em

preocupa. Parlo sol. No només és que parlo sol, si no que sento una veu que va comentant tot

allò que em passa. No estic dient que sento el raonament que fem davant de cada una de les

decisions que anem prenent durant el dia (a quina hora poso el despertador, què em poso de

vestir, què em faig de sopar), si no que el que vull dir és que sento una veu amb una gran

capacitat de sarcasme per jutjar-me constantment. Estic arribant a la conclusió que els 40 et

donen aquella maduresa de ser un adolescent rient-te de tu mateix. I segurament per això

escric, per riure’m de mi mateix.

Ara mateix la veu m’està dient “a qui li interessa aquesta introducció, quan el que has de fer és

parlar de la festa de Cap d’Any?”. I segurament (com no?) té raó.

La festa de Cap d’Any va ser una gran festa. L’escriptora Milena Busquets va escriure un dia:

“tengo la teoría de que, muchas veces, cuando uno deja de intentar algo, es cuando lo

consigue: Cuando dejas de intentar hacer la fiesta más guay, es cuando te sale la fiesta más

guay”. Estic totalment d’acord, i es pot ampliar a l’amor, el sexe (si és que són dues coses

diferents) o a cuinar la millor paella. És la clàssica teoria de les expectatives.

El passat dia 31 de desembre vam fer una festa fantàstica. Segurament per que amb un empat

ens conformàvem i en canvi vàrem arribar a casa golejant. La nostra planificació per a no

trobar-nos en una festa amb una mitjana d’edat de 70 anys com el Cap d’Any anterior va fer

que al mes de setembre tanquéssim ja la nostra assistència a Ca n’Avellino 23. Ho vàrem

aconseguir, vam baixar la mitjana d’edat als 64.

L’arribada:

Mai m’he fiat de la gent massa puntual en els assumptes socials. Sempre he cregut que cal

arribar als llocs 5 o 10 minuts tard. És de cortesia, com per no pressionar ni semblar que no

tens res més a fer. Vàrem arribar al restaurant 10 minuts tard de l’hora prevista i ja hi era

tothom menys nosaltres. Vàrem passar pel mig del menjador amb aquella sensació de que

surts a jugar a la pista a camp contrari i els aficionats et reben amb esbroncades i bengales.

Com entrar a la pista del Pannathinaikos. Per sort, teníem els clàssics padrins que et fan

l’entrada més suau, els pares d’en Toni, que ens esperaven amb un somriure a la boca i un

“qué, otro año en la misma fiesta ¿eh?...”. Vàrem seure a la nostra taula sense acabar de saber

com encaixar el comentari.

El sopar:

A partir d’aquí va anar tot rodat. Vàrem sortir a l’atac i ens van arribar les oportunitats que no

vàrem desaprofitar. El cinc titular va ser: Lorena Riudavets dona de Javi Ameller, Cris Ameller

germana de Javi Ameller, el mateix Javi Ameller, Guiem Pons (el de davant d’en Javi Ameller) i

jo mateix (el del costat d’en Javi Ameller). El menú va ser: “Cremita de calabaza asada con

sardina ahumada y nube de queso. Carpaccio de pulpo con pico de gallo al pimentón y espuma

de aguacate. Caldereta de bogavante estilo Menorca. Solomillo de ternera con foie al cafè Paris

y marcaspone. Cremoso de chocolate blanco con mango cramblel de pistacho. Frutos rojos y

teja de chocolate y fresa.” Tot això acompanyat de Vi Negre Augustus (Cabernet Sauvngon-

Merlot), Vi Blanc Descomunal verdejo Rueda 2008 i l’estrella de la nit, Cava Soler Santanach

Brut. Crec que ens vàrem beure tota la bodega del cava a la nostra taula, però aquest és un

altre tema.

Les 12 campanades:

El moment culminant, com en qualsevol festa de Cap d’Any, són les dotze campanades. Si

aquestes es converteixen en un moment digne de qualsevol pel.lícula de Berlanga, no pots

tenir cap dubte de que serà un bon any. La nostra taula va entrar al 2020 a les 00:14. La taula

del costat uns minuts abans, a les 00:09 i una taula una mica més allunyada va entrar-hi a les

00:05. La senyal de televisió segurament connectada per internet anava amb cert retard, d’uns 14 minuts, amb la resta del país. Millor dit, amb la resta de l’illa. Així que, de cop, mentre

esperàvem amb el raïm a punt, ens començava a sonar el whatsapp de felicitacions pel nou

any. A partir d’aquí va haver taules que com nosaltres es van esperar pacientment a veure les

12 campanades des de la Puerta del Sol i les que van crear unes micro societats i es van fer el

compte enrere ells mateixos. Per tant, en un moment de la nit hi havia gent que anava a pixar al

wc estant al 2020 i altres que encara estaven el 2019. Em va semblar un moment meravellós.

Una paròdia perfecte de nosaltres mateixos . Crec que serà difícil de superar.

L’avituallament:

En Migue i en Miquel van aparèixer en el moment precís. Van ser dos recanvis o dos

avituallaments fets en el moment just, d’aquells que s’anticipen a la devallada física i mental.

Dues aparicions que van aportar sobretot riures... I més ampolles de cava.

La nit:

A partir de certa hora de la nit és millor deixar els detalls i les intimitats de la festa pels més

propers. Segurament donaria per un altre post. Així que de com vàrem desafiar les lleis de la

física baixant per la costa de Corea cap al Port de Maó, de com ens vam colar al Casino a

rematar una festa que agonitzava o de com vam aparèixer al Texas, ho deixarem per més

endavant.

Abans de desitjar-vos un Bon any 2020, i com que som homes elegants, puc dir que la festa no

hagués estat igual sense el parell de dones que ens van acompanyar: la Lorena i la Cris. Com

diria també la Milena Busquets “ había un par de mujeres muy guapas y un par de mujeres muy

elegantes y un par de mujeres muy inteligentes y un par de mujeres muy simpáticas y un par

de mujeres muy amables y un par de mujeres muy brillantes y un par de mujeres muy

divertidas...”.

Bon Any 2020 a tothom.

P.D.: Edgard, si estas leyendo esto se te echó en falta. Pero sabemos que cuando dices que “el

año que viene me gustaría pasarlo en una casa rural” es que irás a una casa rural.

P.D.: Toni i Mercedes van fer d’amfitrions a casa seva per celebrar-ho amb la família Cubero.

No tenim cap dubte que deurien ser uns grans amfitrions. Els de la família Martín ens van dir

que no diguéssim a quantes ampolles de cava ens havien convidat. I no ho farem...

P.D.: Podeu enviar orquídies a la secció de rehabilitació de l’Hospital Mateu Orfila, la Cris Ameller us ho agrairà.