Tom Waits

No cal estudiar el romanticisme del segle XIX per adonar-se que les millors històries d’amor són aquelles que no acaben bé i les que et condueixen a un camí fosc però que no pots evitar. Potser sí que cal llegir 'Las afinidades electivas' de Goethe, el pare precisament del romanticisme. Llach diu “em sé esclau del desig quan m’acosto a la teva pell” o els Estopa diuen  “Por la raja de tu falda tuve un piñazo con un Seat Panda”, cadascú amb la seva cultura Pop. A les pantalles, a les pàgines dels llibres, a les partitures i a la vida real em sento més a gust amb el perdedor, amb el solitari de barra de bar, amb el de les mans a les butxaques, amb les estacions de tren on no t’espera ningú i amb tot aquell temps que no tornarà. No sé on vaig llegir que la melancolia no serveix per res, però jo en canvi estic enganxat a ella, a vegades la necessito, hi ha qui es menja un gelat de xocolata sencer del Mercadona i en canvi  jo obro un àlbum de fotos dels 80, o un calaix ple de records i em poso música per tallar-se les venes, tinc una llista a l’Spotify preparada per l’ocasió. Estic enganxat això i el meu cervell ho necessita de tant en tant. Normalment els diumenges per la tarda plujosos. Droga dura. Per això potser dic que crec que les relacions que més et marquen són aquelles a les que has dit adéu.  No vull dir les que acaben en un divorci i a crits, sinó aquelles que no es poden gaudir o, com a molt, només es gaudeixen un estiu, un cap de setmana, un viatge en tren o un cafè en una cafeteria. Però tenen un temps limitat i després només hi ha dos camins que es separen. Estic enganxat als somriures, als petits gestos, com apartar-se els cabells de la cara, a un caminar, a una mirada.  Per això intento evitar les pel.lícules romàntiques que acaben “bé”.  (Acaben amb una parella nova fins el final de la pel.lícula, després no ens ensenyen les rentadores, els pèls que deixa un a la dutxa ni els pets del llit). Doncs, deia, que intento evitar les pel.lícules romàntiques amb el final típic que acaben junts. Està clar que si l’estàs mirant per primer cop no pots saber com acabarà, però si intueixo que va cap a un final típic intento abandonar la sala. Per exemple ‘Notthing Hill’, de la Julia Roberts i el Hugh Grant, on ella fa d’una actriu de Hollywood molt coneguda i ell d’un llibreter amb una llibreteria al mateix barri londinenc de Notthing Hill, seria perfecte si la pel.lícula acabes quan ella marxa i l’abandona a ell. Però com és una comèdia romàntica no pot acabar així, i per tant s’inventen un final de pel.lícula horrible. Ella torna i es tornen a entendre.

No obstant, hi ha alguna excepció, més que res per ser contradictori. A ‘L’Indomable Will Hunting’, la peli acaba quan  Matt Damon ho deixa tot per anar a cercar la noia de la que està enamorat, que és la història secundària. I aquest final sí que és perfecte, per que per això és necessari un abandonament, la que ell fa del seu entorn, el seu barri, els seus amics, el psiquiatre que l’ha ajudat, etc. I la ruptura ve d’allò que havia de ser per sempre i no ho acaba sent. (El psiquiatre és Robin Williams, actor per mi fetitxe. Un dia parlarem de la seva pel.lícula 'El club de los poetas muertos' que mereix un post a part, un clar homenatge al romanticisme del segle XIX).

On sí es compleix la norma de la separació al final del relat és a ‘Lost In Translation’ de Sofía Coppola. Viuria eternament amb jet lag a les dues de la matinada a la barra del bar d’un hotel amb Scarlett Johanson. Sempre ens quedarà l’incògnita de què li diu Bill Murray a ella, quan decideix sortir del cotxe que el porta a l’aeroport i se li apropa a l’orella al bell mig del carrer. I aquest no saber és perfecte per acabar la pel.lícula.

Però on segur que m’hi quedaria a viure eternament és dins la cançó i els versos de ‘I Hope That I Don’t Fall in Love With You’ de Tom Waits (precisament quan escric aquestes línies sona la cançó en bucle).

Per mi és possiblement la millor cançó d’amor que hi ha al Rock o al Rock/Folk o com la vulgueu encasellar. Ja el títol no pot ser millor, “espero no enamorar-me de tu”. Va repetint aquesta frase  durant cada estrofa, avisant que no vol caure-hi, i després hi ha una estrofa que ho diu a l’inrevés, que  desitja que  “ella no s’enamori de mi”. Tot i que la noia sembla que va acompanyada, Tom Waits va avançant la cançó cap a l’escenari inevitable  d’un acostament, un trobament i una enamorament. “Well I turn around to look at you, and you look back at me”. Ja ho té, ell la mira i ella també. Els camins es trobaran i faran l’amor tota la nit agafats com si anessin a la deriva. Però de cop, “Well I turn around to look at you, you’re nowhere to be found, I search the place for you lost place, guess I’ll have another round, and I think that I just fell in love with you”. I és tan geni i perdedor a l’hora Tom Waits, és a dir, tan puto amo,  que acaba sol a la barra demanant-se una altra copa, sense trobar la noia i enamorat perdudament d’ella.

Tom, aquesta ronda la pago jo.