Tu calla!

 Abans es dissimulava millor, és a dir, gairebé sense saber-ho. A casa els meus avis es guardava tot  l’any el Tió de Nadal -el tronc que miraculosament caga regals-, damunt un armari embolcallat amb les mateixes mantes que després el lluïen. No calia que les cosines i els cosins fóssim gaire llestos per saber que allò era el Tió. Però dissimulàvem. Dissimulaven els adults i dissimulàvem els menors. Era una època en que ells, avis, pares i tiets, l'únic que volien era que no molestessim gaire, i nosaltres ens conformàvem per conservar alguna cosa semblant a la llibertat, que era baixar al carrer amb la pilota; això i que ens compressin un frigo-dedo després de dinar. Com canta Carabén en aquella cançó de Mishima sobre el records dels pares i els amics d’aquests, “No celebraven res o ho celebraven tot, i jo no volia anar a dormir”. Per unes hores, pares i fills, acabàvem tenint una relació pactada com de client amb el seu camell, que és aquell individu que mai et dona la  tabarra. Només vol cobrar i perdre’t de vista.  

Un dia, segurament per insconsciència, o perquè em sentia tan motivat com Elwood Blues a “Granujas a todo ritmo” quan diu “estamos a doscientos kilómetros de Chicago, tenemos el depósito lleno, medio paquete de cigarrilos, es de noche y llevamos gafas de sol…”, se’m va passar pel cap preguntar: “què és allò d'allà de dalt l'armari?”, mentre em posava les ulleres de sol color fúcsia i mastegava xiclet. La resposta va ser inapel.lable. “Tu calla!”. Els “tu calla” funcionaven molt bé; eren eficients, eficaços, contundents i executors. Podien anar acompanyats d'una mà del revés directe a la teva boca. El “Tu calla!” t’assenyalava com a culpable  clar, sense possibilitat de rèplica. Després d’un “Tu calla!” es feia el silenci i abandonaves el passadís caminant enrere i amb les mans alçades. Tant si eren els pares, els tiets o els avis, la jerarquia funcionava igual amb el “tu calla”. No eren tan ofensius els “calla” sense res més; el pronom era la pólvora, una amenaça en tota regla. I sí, callaves, et jugaves massa, encara que només fos juliol i faltessin 5 mesos per Nadal.

Ara que som adults, per sort, els “tu calla” estan mal vistos. Així que només hem estat víctimes, mai botxins. És un canvi de paradigma, com els que porteu bambes absolutament blanques amb els texans. Qui ho diu és qui queda assenyalat, com si la bala d'una pistola sortís en direcció contrària; és un auto-gol per l'escaire. Si pronuncies un “tu calla”, d’alguna cosa estas perdent el control. Darrerament em prenc el meu temps quan se’m passa pel cap un “Tu calla”. Com un amic meu a qui cada cop que li pregunto alguna cosa important decideix encendre’s un piti abans de contestar. Es palpa les butxaques cercant l’encenedor, treu la cigarreta del paquet de tabac donant uns copets, i quan finalment se l’encen, i ja no recordes què li has preguntat, et contesta “no sé”. Un “no sé” és la millor manera de dissimular, i cal tornar a dissimular bé, sense saber-ho.