Que us bombin!

 L’ex-alcalde de Barcelona i candidat Xavier Trias va dir l’altre dia “que us bombin!” en el discurs al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona quan va saber que no podria ser alcalde a causa dels pactes entre partits. Dir “que us bombin!” de tant en tant és necessari; alliberador. Quan vaig escoltar a Trias, em va venir al cap un company de l’equip bàsquet amb molta família (3 germans a part d’ell i molts de cosins), que m'explicava que les reunions familiars se li feien insuportables i ho passava realment malament. Uns dies abans ja el veies com superat, esgotat, molt neguitós; molt més tens que altres dies. Li suposava tanta pressió el Nadal, els aniversaris i totes les excuses per socialitzar que un dia, quan ja eren a taula, es va aixecar de la cadira, va preparar-se un moc -així ens ho va relatar- i el va escopir al mig de l’amanida tot dient “que us bombin!”, i va marxar escales avall. Mai li vaig preguntar com havia estat la tornada a casa, ni el següent dinar familiar, o si li vaig preguntar no ho recordo, però era tan potent la història del "que us bombin!” i l’escopinada al plat, que anys després quan sortíem de festa encara li demanàvem que ens la tornés a explicar. Ens provocava entre admiració i escàndol! Trencar les normes i els costums de la formalitat sempre és una forma de rebel·lar-se, però fa més gràcia quan qui les trenca és el qui menys voldria fer-ho, com és el cas del sr Trias, que abans de dir “que us bombin!” havia acusat als seus rivals polítics de “no saber perdre”. A la pel.lícula American Beauty, el personatge que interpreta Kevin Spacey es passa tota la pel·lícula rebel·lant-se; de fet el primer plànol ja és tot una declaració d’intencions quan diu: “Aquí me tienen, cascándomela en la ducha. Para mí, el mejor momento del día. A partir de aquí, todo va a peor”. El mateix que podria haver dit Trias…