Parelles

Crec que en les relacions de parella estem continuament saltant obstacles, o com diria Nietzsche, l'etern retorn. Al principi són línies molt fines, que un va superant amb un simple gest de posar un peu darrere l’altre. Són obstacles gairebé intrascendents, però que en l’estat d’enamorament del principi semblen monumentals, com escollir la pel.lícula per veure al cinema un diumenge a la tarda o amb qui passar el cap d’any, si amb els seus amics o els teus. A poc a poc aquestes línies passen a ser més amples o es converteixen en murs que cal escalar. A vegades un no les veu a venir i ni tan sols sap que les ha superat, com per exemple quan et diuen: “carinyo, estic embarassada” amb un Predictor a la mà i tu només et surt dir “i com ha passat?”. A vegades més que obstacles són autèntiques fronteres de la Guerra Freda, els passos fronterers que hi havien entre Berlin Oriental i Occidental, com quan vas a conèixer els sogres, que has de portar el passaport i la teva millor cara. Les meves relacions es basen en superar rius plens de cocodrils a través d’un pont de fusta i cordes, a l’estil Indiana Jones, que si poses malament un peu, te'n vas al riu amb les bèsties. I així em va.

El problema ve quan les circumstàncies et porten davant d'un obstacle, una barrera, una línia que no vols superar. Tu saps que si la travesses ja res serà igual, i que no podràs tirar enrere. T’arriba una carta oficial certificada pel departament de Parelles Estables que et diu que se t’ha concedit superar aquella nova etapa. Això em recorda quan tornant d’una calçotada amb la meva parella, portava molta estona conduïnt i em vaig quedar clavat amb lumbalgia. Amb prou feines vaig poder arribar a casa d’ella. Un cop allà, coses de la salsa romesco, vaig haver d’anar al vàter. Però allà assegut vaig adonar-me que no em podia aixecar. Necessitava ajuda per alçar-me del vàter i el pitjor, per netejar-me. Una suor freda em corria pel front, i la boca se’m va assecar de cop. Vaig treure forces de molt endins i amb un crit que deurien sentir tots els veïns pel celobert vaig poder fer el que havia de fer. Aquell atac de dignitat em va costar una setmana postrat al llit. Però hi ha barreres que un no està preparat per saltar als tres mesos de relació.

Ei Vanessa, si llegeixes això, una abraçada molt gran.