Àvies i avis

Na Rosa Cullell , Directora del Liceu fa uns anys, entre altres coses, explicava que un dia José Saramago li deia "si t'agrada escriure esciu sobre els teus avis, recorda la seva vida i les seves històries". Un dia filosofant amb el meu amic Txitxo, és a dir, parlant de futbol i de la vida en general, li explicava que el meu avi Santiago Rovira era l'últim a taula sempre. Tardava una eternitat en acabar-se el plat, es menjava el pollastre a l'ast els diumenges com si fos una llagosta, repassant cada os per que no en quedés res. Això sí, sempre amb uns modals exquisits, amb forquilla i ganivet, i si ho acompanyava amb una copa de cava molt millor. El meu amic Txitxo m'explicava que el que més recordava del seu avi Antonio Mailan era com es menjava la taronja. Com la pel.lava conscienment, la trossejava i després la disfrutava tros a tros al posarse-la a la boca. Ho recordava com un acte el.legant i solemne, l'elegància i la solemnitat de les petites grans coses. 

Un dia Txitxo va veure el seu pare pel.lar-se la taronja i menjarse-la amb cert aire al seu avi. El pare del seu pare. I li va explicar que "me recuerdas al abuelo cuando se comía una naranja". Aquest se'l va mirar i li va dir "però tú no sabes toda la historia":

L'Antonio Mailan, uns anys abans d'obrir l'Amaya, i convertir-se en el "cocinero Rojo" de les Rambles, va aconseguir fugir dels feixistes per la frontera cap a França a les acaballes del la Guerra Civil, aquell hivern del 1939. Com tants altres espanyols republicans va acabar al camp de concentració d'Argelès, a la costa mediterrània. Fins a 100.000 persones es van refugiar a la mateixa platja d'Argelès en condicions inhumanes. Al poc de ser-hi es va treure una taronja que portava entre les poques coses que havia conservat aquells dies i nits tant durs d'hivern. Quan se l'anava a menjar un company exiliat li va demanar si li podia donar la pell per menjarse-la. Va fer dos trossos i van compartir la taronja.