Cridem massa?

No cal llegir a Javier Marías o a Pérez-Reverte per saber que aquest país és groller, cridaner i que tenim certes mancances amb els modals. És a dir, que som maleducats. Crec que el problema és que no ho som només a casa nostra, si no que ho som públicament. L’altre dia, disfrutant d’un capvespre primaveral maonès, vaig decidir entrar al bar-cafeteria Boinder, al ben mig de la plaça Constitució de Maó. Sonava Jazz i sempre és un bon lloc per fer un cafè mentre es gaudeix de la lectura. Un cop em van servir el cafè amb un tracte exquisit, em vaig adonar que just a la taula del costat, tres homes, d’entre quaranta-cinc i cinquanta anys, parlaven amb un to de veu molt alt. Massa alt. Alternaven la conversa amb els crits i les rialles escandaloses. Eren grollers i cridaners. Tots al bar sentiem el que deien i com ho deien. I això que no ens interessava el més mínim. Era impossible concentrar-se en la lectura, i si hagués anat acompanyat ens hagués estat impossible conversar tranquil.lament, com els hi passava a altres taules. Com que tinc cert pudor no vaig gosar dir res, però sí fer tres o quatre mirades desesperades i recriminatòries. Però lògicament ni se’n van adonar, la resta de clients erem invisibles per a ells. Finalment es van aixecar , van pagar i van marxar. Pocs minuts després, van asseure’s a una taula un poc més endavant tres al.lotes adolescents. La situació es va repetir. Cridaven i reien indiferents a la resta dels clients, a la música i al seu entorn en general. Impossible no concentrar-se en res més. En aquest cas no s’entenia el que deien, però sí que era molt molest. Certa edat ingènua no eximeix de la bona eduació. Finalment em vaig cansar, vaig pagar i vaig recuperar el silenci dels carrers maonesos.

Recordo que fa molts anys, al meu club de bàsquet, un president una mica idealista va penjar a les parets de la nostra pista on jugavem recomenacions del tipus: “Animeu amb correcció, respectant el contrari i els àrbitres”. Proposo que als bars i les cafeteries posin quin grau de cridòria estan disposats a acceptar. Si jo tingués una cafeteria posaria: “Gaudeix del cafè, de la bona música i de la conversa, però no cridis si us plau, no estàs sol”.

Sovint sento allò de “jo parlo com em dóna la gana”. Aquest concepte de llibertat malentès. I així ens va.