Reunió sorpresa

Mai m’han agradat els regals sorpresa, bé potser sí, els de la Nit de Reis, però a part d’aquest dia crec que els regals han de ser més una constatació que no pas una sorpresa. Sí que m’agraden les sorpreses en els viatges, o sortint de festa, o agafant el metro, o entrant sol a un cine, aquelles que et porten a camins inesperats. El que sí sé segur és que no m’agraden les sorpreses a la feina.

Fa uns dies, a mig matí, em va avisar el director perquè anés al seu despatx. Hi vaig anar relaxat, amb aquell punt d’abstracció que et dona la concentració de la feina, que et porta a recordar coses importants, del dia a dia, i també l’últim gol de Messi. Vaig obrir la porta del despatx i efectivament hi era el meu director, però oh! Sorpresa! Al seu costat hi havia la cap de personal, i just davant del meu director el seu director, és a dir, el director del director, un jefazo vaja. Tots tres em van rebre somrient, em van tutejar  i em van saludar pel meu nom. Cap d’aquests fets m’assegurava que fossin bones notícies. És en aquest instant quan es va parar el temps, quan totes les teories de la física quàntica les vaig sentir en la pròpia pell; l’espai i el temps es transformen en una dimensió desconeguda. Tenia 10 segons per acabar d’obrir la porta i seure al lloc on, evidenment, m’havien preparat estratègicament. Vaig escanejar qualsevol possibilitat, qualsevol resposta, qualsevol hipòtesis. És en aquest moment que el nas et diu que potser ells porten hores, potser dies, fins i tot setmanes preparant aquesta reunió i tu només tens aquests 10 segons. Vaig somriure, i almenys amb això els vaig igualar. Va començar la partida, eren tres contra un, i jo anava amb les negres. El director seia al meu davant, al costat seu la cap de personal, i al meu costat però una mica més enrere que jo el jefazo, com si volgués que sentís el seu alè al clatell o com si m’estés apuntant amb una pistola. Evidentment ells portaven tot preparat, el què volien dir i com ho volien dir. Vaig pensar també que deurien tenir preparades les rèpliques a les meves rèpliques. I les meves rèpliques a les seves rèpliques de les meves rèpliques. I més no perquè no són tan bons, i jo tampoc. Així que vaig decidir no replicar. Vaig dir tres coses, de les quals dues eren obvietats lamentables, que em vaig fer vergonya a mi mateix. Ells van dir cinc coses i les cincs les vaig acceptar. En fi, que en aquell moment vaig saber que m’havien golejat i que ni l’havia tocat. Com si fossin Xavi, Iniesta i Messi contra Calderé. I encara vaig sortir del despatx donant les gràcies. Vaig tornar al meu lloc de treball, i l’escriptori s’havia fet més gran o la cadira havia encongit. O potser era jo. I vaig seguir fent feina per un sou precari, que no és ni un eufemisme de sou de merda. Sorpresas te da la vida…

Ramón Maria Calderé, si llegeixes això, una abraçada.