Bakunin, Byron i Cruyff.

No cal llegir a Javier Marías o a Pérez-Reverte per saber que aquest país és groller, cridaner i que tenim certes mancances amb els modals. És a dir, que som maleducats. Crec que el problema és que no ho som només a casa nostra, si no que ho som públicament. L’altre dia, disfrutant d’un capvespre primaveral maonès, vaig decidir entrar al bar-cafeteria Boinder, al ben mig de la plaça Constitució de Maó. Sonava Jazz i sempre és un bon lloc per fer un cafè mentre es gaudeix de la lectura. Un cop em van servir el cafè amb un tracte exquisit, em vaig adonar que just a la taula del costat, tres homes, d’entre quaranta-cinc i cinquanta anys, parlaven amb un to de veu molt alt. Massa alt. Alternaven la conversa amb els crits i les rialles escandaloses. Eren grollers i cridaners. Tots al bar sentiem el que deien i com ho deien. I això que no ens interessava el més mínim. Era impossible concentrar-se en la lectura, i si hagués anat acompanyat ens hagués estat impossible conversar tranqui...

Mai m’han agradat els regals sorpresa, bé potser sí, els de la Nit de Reis, però a part d’aquest dia crec que els regals han de ser més una constatació que no pas una sorpresa. Sí que m’agraden les sorpreses en els viatges, o sortint de festa, o agafant el metro, o entrant sol a un cine, aquelles que et porten a camins inesperats. El que sí sé segur és que no m’agraden les sorpreses a la feina. Fa uns dies, a mig matí, em va avisar el director perquè anés al seu despatx. Hi vaig anar relaxat, amb aquell punt d’abstracció que et dona la concentració de la feina, que et porta a recordar coses importants, del dia a dia, i també l’últim gol de Messi. Vaig obrir la porta del despatx i efectivament hi era el meu director, però oh! Sorpresa! Al seu costat hi havia la cap de personal, i just davant del meu director el seu director, és a dir, el director del director, un jefazo vaja. Tots tres em van rebre somrient, em van tutejar  i em van saludar pel meu nom. Cap d’aquests fets m’asseg...

Hay quien dice que GOLman nació en San José, Costa Rica, otros que nació en el D.F., México, y alguno que otro está convencido que lo hizo en el Pakistán. Álex Aisa comenta "le he oído hablar urdu con sus amiguetes de Las Ramblas...". Yo lo conocí personalmente en Barcelona hablando catalán, en el barrio conflictivo del Ensanche Izquierdo . De todos modos, naciera donde naciera, pocos futbolistas deben tener en su currículo haber jugado al fútbol en Costa Rica, México, Pakistán y España. Precisamente en el barrio del Ensanche Izquierdo hizo su debut en Barcelona, concretamente  en el campo de fútbol de la Escuela Industrial. Julián, el conserje de las instalaciones nos decía "era un 9 puro, que daba mucho espectáculo...y en el terreno de juego también.". Le preguntamos si recuerda algún gol que le impresionara: "Le mandaron un balón des de la defensa, un pase de unos 70 metros, GOLman lo controló con el pecho y la dejó muerta, para luego meter tres sombreros...

Hi ha moments que et connecten amb el present tan profundament que et fan tocar amb els dits el cel. Són aquests moments que et queden guardats a la memòria per sempre, com quan als 13 anys vaig anar a veure els Dire Straits a la Plaça de Toros La Monumental i van sonar les primeres notes de Calling Elvis, o com quan Koeman la va clavar a la dreta de Pagliuca. Crec que amb l’edat es van perdent, o els vas tenint cada cop més espaiats, segurament per què la vida es torna insuportablament responsable. Fa pocs mesos, en un viatge a Madrid amb els meus amics Edgard Ornaque, Guiem Pons i Toni Martín, vaig atrapar un d’aquests instants. Anavem amb taxi, jo ocupava la part esquerre del darrere i en una decisió no gaire conscient vaig tenir la necessitat de baixar la finestra. L’aire de novembre se’m va clavar a la cara, i poc a poc em vaig anar allunyant de la conversa que tenien ells amb el taxista. Era un dia fantàstic, d’aquells que el fred dóna una treva de 5 a 7 de la tarda i el sol et ...