Bakunin, Byron i Cruyff.

No cal estudiar el romanticisme del segle XIX per adonar-se que les millors històries d’amor són aquelles que no acaben bé i les que et condueixen a un camí fosc però que no pots evitar. Potser sí que cal llegir 'Las afinidades electivas' de Goethe, el pare precisament del romanticisme. Llach diu “em sé esclau del desig quan m’acosto a la teva pell” o els Estopa diuen   “Por la raja de tu falda tuve un piñazo con un Seat Panda”, cadascú amb la seva cultura Pop. A les pantalles, a les pàgines dels llibres, a les partitures i a la vida real em sento més a gust amb el perdedor, amb el solitari de barra de bar, amb el de les mans a les butxaques, amb les estacions de tren on no t’espera ningú i amb tot aquell temps que no tornarà. No sé on vaig llegir que la melancolia no serveix per res, però jo en canvi estic enganxat a ella, a vegades la necessito, hi ha qui es menja un gelat de xocolata sencer del Mercadona i en canvi   jo obro un àlbum de fotos dels 80, o un calaix ple de re...

CAP D’ANY Durant el sopar de la festa de Cap D’Any vaig aprofitar per treure un tema que últimament em preocupa. Parlo sol. No només és que parlo sol, si no que sento una veu que va comentant tot allò que em passa. No estic dient que sento el raonament que fem davant de cada una de les decisions que anem prenent durant el dia (a quina hora poso el despertador, què em poso de vestir, què em faig de sopar), si no que el que vull dir és que sento una veu amb una gran capacitat de sarcasme per jutjar-me constantment. Estic arribant a la conclusió que els 40 et donen aquella maduresa de ser un adolescent rient-te de tu mateix. I segurament per això escric, per riure’m de mi mateix. Ara mateix la veu m’està dient “a qui li interessa aquesta introducció, quan el que has de fer és parlar de la festa de Cap d’Any?”. I segurament (com no?) té raó. La festa de Cap d’Any va ser una gran festa. L’escriptora Milena Busquets va escriure un dia: “tengo...

És tan forta la cultura popular que crea el futbol que ja ens sembla que el VAR porti una dècada. Un munt de converses quotidianes en diferents grups d’amistat o familiars, i també de feina, en que es fa menció que “això ho haurà de revisar el VAR”. Però quin missatge dona el VAR a l’esport? O millor dit, quin missatge dona als valors de l’esport? Els que creuen que era necessari ho argumenten assegurant que un esport sobre-professionalitzat demana els millors recursos. I això és perfectament racional. Però en realitat, no serà que cada vegada som menys tolerants als errors de l’altre? No serà que exigim que tot sigui just i correcte? No cal pentinar gaires canes per adonar-te que aquest món no és just, i que si no ens   volem convertir en uns neuròtics i seguir omplint les consultes de psicología,   val més que ens adaptem a entendre-ho. Crec que cal explicar bé a les nenes i nens que practiquen diferents esports que a vegades els àrbitres s’equivoquen, com ens equivo...

Que una part de l’humanitat mereixem extingir-nos ho demostren les imatges de les cues per fer el cim de l’Everest. Si la notícia es completa amb el fet que hi ha hagut cinc accidents mortals mentre  alguns alpinistas es feien fotos, com diria aquell “ja és es colmo”. Què ens està passant? La revolució tecnològica ens pretenia més lliures que mai, però els valors d’un capitalisme desbocat que arriba a tots els racons en forma de consumisme i mercantilisme, ho fa impossible. Ens estem equivocant en els models a seguir, i volem ser guapos, intel.ligents i triomfadors. Estem pendents de fer coses per explicar-les, i ens estem avorrint de nosaltres mateixos i del nostre dia a dia. Entre els ciutadans del nord del planeta cada cop queden menys generacions que hagin passat gana, per tant no valorem res de res. Ens tornem neuròtics. Cerquem èpiques. Experiències externes per justificar la nostra vida i, sobretot, que es puguin explicar a través d’aquests actes notarials en que s’han c...

El Bar Trueno es troba en una local.lització inmillorable, per una banda dins del Mercat del Claustre de Maó, i per l'altra, la seva terrasa exterior, es troba en un mirador del mateix Port. Precisament un dels seus secrets és que aquesta terassa és un dels millors llocs per passar-hi un matí o capvespre calurós dels mesos d'estiu. Hi dóna poc el sol i hi corre una brisa que es fa molt agradable. No obstant, durant els mesos d'hivern això mateix se't torna en contra, ja que la corrent se't va posant als ossos i pots agafar molt fred. Dins del bar hi ha dos espais, un a l'alçada de la barra i un altre situat per sobre d'aquesta, com un mig pis que pots veure des de baix. El problema d'aquesta comunicació visual i acústica de la part de dalt és que sovint hi ha moltes converses a l'hora i per tan poc silenci. És a dir, si hi vas amb ganes de concentrar-te per fer feina o simplement llegir una mica resulta complicat. Cal dir que els cambrers són dels m...

No cal llegir a Javier Marías o a Pérez-Reverte per saber que aquest país és groller, cridaner i que tenim certes mancances amb els modals. És a dir, que som maleducats. Crec que el problema és que no ho som només a casa nostra, si no que ho som públicament. L’altre dia, disfrutant d’un capvespre primaveral maonès, vaig decidir entrar al bar-cafeteria Boinder, al ben mig de la plaça Constitució de Maó. Sonava Jazz i sempre és un bon lloc per fer un cafè mentre es gaudeix de la lectura. Un cop em van servir el cafè amb un tracte exquisit, em vaig adonar que just a la taula del costat, tres homes, d’entre quaranta-cinc i cinquanta anys, parlaven amb un to de veu molt alt. Massa alt. Alternaven la conversa amb els crits i les rialles escandaloses. Eren grollers i cridaners. Tots al bar sentiem el que deien i com ho deien. I això que no ens interessava el més mínim. Era impossible concentrar-se en la lectura, i si hagués anat acompanyat ens hagués estat impossible conversar tranqui...

Mai m’han agradat els regals sorpresa, bé potser sí, els de la Nit de Reis, però a part d’aquest dia crec que els regals han de ser més una constatació que no pas una sorpresa. Sí que m’agraden les sorpreses en els viatges, o sortint de festa, o agafant el metro, o entrant sol a un cine, aquelles que et porten a camins inesperats. El que sí sé segur és que no m’agraden les sorpreses a la feina. Fa uns dies, a mig matí, em va avisar el director perquè anés al seu despatx. Hi vaig anar relaxat, amb aquell punt d’abstracció que et dona la concentració de la feina, que et porta a recordar coses importants, del dia a dia, i també l’últim gol de Messi. Vaig obrir la porta del despatx i efectivament hi era el meu director, però oh! Sorpresa! Al seu costat hi havia la cap de personal, i just davant del meu director el seu director, és a dir, el director del director, un jefazo vaja. Tots tres em van rebre somrient, em van tutejar  i em van saludar pel meu nom. Cap d’aquests fets m’asseg...