Bakunin, Byron i Cruyff.

No cal llegir a Javier Marías o a Pérez-Reverte per saber que aquest país és groller, cridaner i que tenim certes mancances amb els modals. És a dir, que som maleducats. Crec que el problema és que no ho som només a casa nostra, si no que ho som públicament. L’altre dia, disfrutant d’un capvespre primaveral maonès, vaig decidir entrar al bar-cafeteria Boinder, al ben mig de la plaça Constitució de Maó. Sonava Jazz i sempre és un bon lloc per fer un cafè mentre es gaudeix de la lectura. Un cop em van servir el cafè amb un tracte exquisit, em vaig adonar que just a la taula del costat, tres homes, d’entre quaranta-cinc i cinquanta anys, parlaven amb un to de veu molt alt. Massa alt. Alternaven la conversa amb els crits i les rialles escandaloses. Eren grollers i cridaners. Tots al bar sentiem el que deien i com ho deien. I això que no ens interessava el més mínim. Era impossible concentrar-se en la lectura, i si hagués anat acompanyat ens hagués estat impossible conversar tranqui...

Mai m’han agradat els regals sorpresa, bé potser sí, els de la Nit de Reis, però a part d’aquest dia crec que els regals han de ser més una constatació que no pas una sorpresa. Sí que m’agraden les sorpreses en els viatges, o sortint de festa, o agafant el metro, o entrant sol a un cine, aquelles que et porten a camins inesperats. El que sí sé segur és que no m’agraden les sorpreses a la feina. Fa uns dies, a mig matí, em va avisar el director perquè anés al seu despatx. Hi vaig anar relaxat, amb aquell punt d’abstracció que et dona la concentració de la feina, que et porta a recordar coses importants, del dia a dia, i també l’últim gol de Messi. Vaig obrir la porta del despatx i efectivament hi era el meu director, però oh! Sorpresa! Al seu costat hi havia la cap de personal, i just davant del meu director el seu director, és a dir, el director del director, un jefazo vaja. Tots tres em van rebre somrient, em van tutejar  i em van saludar pel meu nom. Cap d’aquests fets m’asseg...

Hay quien dice que GOLman nació en San José, Costa Rica, otros que nació en el D.F., México, y alguno que otro está convencido que lo hizo en el Pakistán. Álex Aisa comenta "le he oído hablar urdu con sus amiguetes de Las Ramblas...". Yo lo conocí personalmente en Barcelona hablando catalán, en el barrio conflictivo del Ensanche Izquierdo . De todos modos, naciera donde naciera, pocos futbolistas deben tener en su currículo haber jugado al fútbol en Costa Rica, México, Pakistán y España. Precisamente en el barrio del Ensanche Izquierdo hizo su debut en Barcelona, concretamente  en el campo de fútbol de la Escuela Industrial. Julián, el conserje de las instalaciones nos decía "era un 9 puro, que daba mucho espectáculo...y en el terreno de juego también.". Le preguntamos si recuerda algún gol que le impresionara: "Le mandaron un balón des de la defensa, un pase de unos 70 metros, GOLman lo controló con el pecho y la dejó muerta, para luego meter tres sombreros...

Hi ha moments que et connecten amb el present tan profundament que et fan tocar amb els dits el cel. Són aquests moments que et queden guardats a la memòria per sempre, com quan als 13 anys vaig anar a veure els Dire Straits a la Plaça de Toros La Monumental i van sonar les primeres notes de Calling Elvis, o com quan Koeman la va clavar a la dreta de Pagliuca. Crec que amb l’edat es van perdent, o els vas tenint cada cop més espaiats, segurament per què la vida es torna insuportablament responsable. Fa pocs mesos, en un viatge a Madrid amb els meus amics Edgard Ornaque, Guiem Pons i Toni Martín, vaig atrapar un d’aquests instants. Anavem amb taxi, jo ocupava la part esquerre del darrere i en una decisió no gaire conscient vaig tenir la necessitat de baixar la finestra. L’aire de novembre se’m va clavar a la cara, i poc a poc em vaig anar allunyant de la conversa que tenien ells amb el taxista. Era un dia fantàstic, d’aquells que el fred dóna una treva de 5 a 7 de la tarda i el sol et ...

Crec que en les relacions de parella estem continuament saltant obstacles, o com diria Nietzsche, l'etern retorn. Al principi són línies molt fines, que un va superant amb un simple gest de posar un peu darrere l’altre. Són obstacles gairebé intrascendents, però que en l’estat d’enamorament del principi semblen monumentals, com escollir la pel.lícula per veure al cinema un diumenge a la tarda o amb qui passar el cap d’any, si amb els seus amics o els teus. A poc a poc aquestes línies passen a ser més amples o es converteixen en murs que cal escalar. A vegades un no les veu a venir i ni tan sols sap que les ha superat, com per exemple quan et diuen: “carinyo, estic embarassada” amb un Predictor a la mà i tu només et surt dir “i com ha passat?”. A vegades més que obstacles són autèntiques fronteres de la Guerra Freda, els passos fronterers que hi havien entre Berlin Oriental i Occidental, com quan vas a conèixer els sogres, que has de portar el passaport i la teva millor cara. Les m...

M’agraden els banys carregats, i si estan desordenats millor. Sempre he pensat que el bany de casa és un bon lloc per tenir llibres, revistes, i tots aquells “pongos” que et regalen cada any a l’amic invisible. Quan començo una relació una de les primeres coses que miro és com té el bany. Directament no em fio de qui té els pots de champú, gel, etc. perfectament aliniats amb les rajoles. És més, si em trobo en una dutxa o banyera així el dia següent d’una nit íntima, acostumo a fugir corrents per la porta, escales avall. Vaig tenir una parella que tenia una dutxa molt porno, aquelles dutxes que et fan creure que ets Michel Douglas a l’apartament de Sharon Stone. Però cada matí, en les dutxes ordinàries, em feia passar un renta-vidres que només havia vist als semàfors de la zona franca als anys 80, per que si no “queden gotes”. No vam durar gaire. Tampoc em fio de qui no té pots buits, aixafats per la meitat, esperant que algú els acabi i els tiri. Veus un de nou, de la mateixa marca, ...

A vegades fem coses que resulten estèticament brillants. La majoria surten espontàneament, i no se sap com acaben sent recordades com per exemple quan Cruyff s’enganxa amb la valla de publicitat just després de que Koeman marqués de falta a Wembley l’any 1992 en la final de la Copa d’Europa.  Hi ha altres que són conscients. Al final de la pel.lícula "Local Hero", que es va traduïr en castellà lamenablement com “Un tipo genial”, el protagonista, un ciutadà de New York, telefona des del seu apartament de Manhattan a la cabina d’un poble costaner d’Escòcia. El poble és on hi ha passat les últimes setmanes, enviat per la multinacional on treballa, per tancar un assumpte de negocis. De retorn a NY, només arribar al seu apartament, sent la necessitat de telefonar al poble. És una telefonada molt poètica. La metàfora perfecte entre el contrast d’una gran ciutat i d’un poble petit. Telefona des de la cuina del seu apartament novaiorquès, mentres que el poble només disposa d’una lín...